Portada > El municipi > Guia del municipi

Guia del municipi

El municipi de Gualba, de 23.24 Km2, ocupa l'extrem NE de la comarca del Vallès Oriental i la seva frontera amb el terme municipal de Riells i Viabrea marca el límit comarcal. Es troba a 177 metres d'altitud sobre el nivell del mar i limita pel NE amb Riells i Viabrea, pel SE amb la Batllòria i la Tordera, pel NO amb Fogars de Montclús i Campins i pel SO amb Sant Celoni.

Té com a eix hidrogràfic la riera de Gualba, que neix a la font de Briançó, passa per la vall de Santa Fe i desemboca a la Tordera, prop de Gualba de Baix. Per la riera de Gualba hi conflueixen la resta de torrents com el del Sot de les Pedreres, el de la Manera, el de Cambó, el de Can Renau, el de Terrades, que marca la separació municipal amb Sant Celoni, i el Torrent de Can Dansa que aboca directament les seves aigües a la Tordera. És un terme allargassat, que té, de NO a Se, una vuit quilòmetres en línia recta.

Creuen el seu terme, en el sector S, la carretera C-251 que va de Granollers a Girona i la línia de ferrocarril de Barcelona a Portbou, que té la seva estació a l'extrem SE del municipi, prop del límit amb la Batllòria.

S'han ocupat de Gualba molts excursionistes i escriptors, com el romàntic Víctor Balaguer (1824-1901) o Artur Osona (1840-1901), però el que més l'ha popularitzat ha estat Eugeni d'Ors (1881-1954), amb la seva novel.la "Gualba la de mil veus"(1915).

Tot el terme de Gualba, però especialment el sector de la part alta de la seva riera, entallada a la Vall de Santa Fe per un petit pantà que porta les seves aigües a les centrals anomenades Central de Dalt i Central de Baix, té una bellesa natural extraordinària.

La riera, que parteix el terme, salva els grans desnivells dels cimals del Montseny al sot de la Tordera, amb alguns espectaculars saltants com el del Gorg Negre (lloc de llegendes i habitada de goges), i l'espectacular Salt de Gualba. Aquest últim es precipita per un terreny esglaonat de 133 metres d'alçaria, que converteixen la riera en un corrent d'escuma blanca, que és la que suposadament, ha donat el nom, gairebé mil.lenari, de Gualba o Aigua Blanca.